« b. Els estats del nadó | Main | 2.3 El desenvolupament del cervell »

2.2. El procés del creixement físic

Ja hem vist com el creixement del nin a la panxa de la mare s’accelera al darrer trimestre, quan es prepara per al naixement. Aquest creixement continua a una velocitat molt gran durant els primers anys de vida, però especialment al primer. Aquest creixement físic és el que permetrà al nin desenvolupar la motricitat, i per tant, l’exploració de l’ambient, la qual, per altra banda, és imprescindible per al desenvolupament cognitiu, com podrem veure.

Arnold Gesell els anys trenta ja va investigar la forma com es produïa aquest creixement en els nins, i especialment estava interessat per les seves implicacions en el desenvolupament motriu. Les conclusions que aquest investigador va traure de les seves observacions mostraven que no hi ha diferències importants entre els nins pel que fa a la consecució de les fites més importants, com per exemple: anar de grapes, caminar, agafar un llapis, etc., i que tots les aconsegueixen més o menys al mateix temps.

Opinió de Gesell: les dades obtingudes a les seves investigacions li varen fer pensar que els nins tenen com una espècie de rellotge intern que va marcant el moment precís per a cadascuna d’aquestes conductes motrius. Avui sabem que, en general, els seus descobriments eren bastant encertats, però Gesell va oblidar que l’ambient també té un paper per acomplir en relació amb el desenvolupament físic, i per tant, en relació amb l’adquisició d’aquestes fites ja comentades.

Avui dia sabem que el creixement físic està preprogramat genèticament i que en els gens d’una persona ja és present la informació que ens diu, aproximadament i dins uns marges, quina serà, per exemple, l’alçada d’aquella persona. Però també sabem que, si l’ambient és inadequat, el creixement físic es pot restringir, i si l’ambient és molt bo, pot augmentar. Per ambient entenem en aquest cas una sèrie de variables com ara: l’alimentació, la higiene, les condicions sanitàries, les malalties de causa externa, etc.

Però, atenció!, tant en el cas de viure en un ambient molt pobre o com en un de molt enriquidor hi ha uns marges que no permeten al nin anar molt més enllà del que marca la seva herència. A aquests marges se’ls coneix amb el nom de «marges de reacció».

Per entendre millor aquest concepte anem a un exemple.

Exemple: «Pensem ara en dos nins que, segons la informació que es troba al seu codi genètic, han d’arribar a una alçada d’1,70 m quan siguin adults, un d’ells ha estat tota la infància mal alimentat, mentre que l’altre ha tingut una alimentació molt millor que la normal. És probable que el primer nin tingui un creixement inferior al que estava marcat al seu codi, mentre que l’altre el tingui superior, però cap dels dos no passarà d’uns marges determinats.»

Encara hi ha un altre concepte molt important relacionat amb el creixement.

Alerta!, quan un nin ha viscut en unes condicions ambientals molt negatives, el seu creixement ha quedat restringit, però aquest pot tornar a nivells molt propers als normals en el cas que les condicions tornin positives, i , és clar, si el deteriorament no havia estat molt greu. Aquest procés és conegut amb el nom de «procés de recuperació».

Exemple: Aquest és el famós cas de Kaspar Hauser.

Kaspar Hauser va ser un nin que, al segle 19, va estar empresonat des de molt petit (tant, que ell pensava que sempre havia viscut empresonat) pels seus pares en un espai molt reduït, on no podia posar-se dret ni caminar més de quatre passes. No podia mantenir contacte amb ningú, per un forat li passaven aigua i menjar. Un dia, aprofitant que la porta havia quedat oberta, va escapar i va arribar a la ciutat. En aquell moment ell devia tenir devers setze anys (duia una medalla amb la data de naixement), però era molt baix i prim, pràcticament no podia parlar i no era capaç de mantenir contacte amb altres persones, no tenia llenguatge, i en molts aspectes recordava un animal que havia escapat feia molt poc de la gàbia. Amb el pas dels anys va anar recuperant una mica de pes i també es va estirar una mica. Va aprendre a viure amb altres persones, i també va aprendre a parlar una mica, encara que ho feia bastant malament. A pesar d’aquests aprenentatges, mai no es va poder convertir en una persona normal. La situació en la qual havia viscut tants d’anys ho impedia. Els processos de recuperació havien funcionat, però les condicions ambientals inadequades havien durat massa.

Hi ha dues lleis fonamentals per entendre el creixement i també el desenvolupament psicomotor dels nins.

Segons la llei proximodistal, el creixement i el control del cos s’assolirà seguint un ordre que va des d’un eix central imaginari, que divideix el cos en dues meitats en tota la seva longitud, cap a la perifèria. És a dir, el nin dominarà i controlarà abans les articulacions de l’espatlla que les del canell, i a més a més, el creixement físic, a la panxa de la mare, també ha seguit aquest ordre prèviament.

L’altra llei es diu cefalocaudal. En aquest cas el domini psicomotor i del creixement té lloc des del cap cap als peus, de tal forma que el nin serà capaç de controlar i dominar el cap abans de poder mantenir el tronc adreçat o de poder manipular objectes amb les mans. Des del punt de vista del creixement, aquesta és la causa per la qual el cap del nin, en proporció, és molt més gros que la resta del cos.

December 8, 2003 | Permalink